diumenge, 11 de novembre de 2012

¡Ay que te como la colita!

Quan Júpiter es juxtaposa a Mercuri a Arenys passen coses bones. Jo no sé si ahir aquest ordre celestial era el que hi havia, però a Aranys van passat moltes coses. I totes bones.

En primer lloc, l'Arenys Dilluns (em nego en rodó a dir-li "A", són i seran Dilluns), l'Arenys Dilluns van guanyar als Granollers Pies Blaus per 3 - 1. El partit va ser maco de veure, llàstima que les ganes de l'Esther van perdre el seu particular partit contra l'avaria que tenia a l'articulació carpo-metacarpiana i no va poder jugar. Però l'Esther no es va enfadar per això i va invocar al Déu Almaltiempobuenacara, que la va acollir amorós al si dels seus braços omnipotents. I és que no val la pena enfadar-se: ni per no poder jugar, ni per un cregui que el joc no va com hauria d'anar. No val la pena.

El tercer partit de la jornada va ser de l'Arenys Dilluncres (que entrenen dimarts), que va guanyar també per 3-1 a Sant Esteve i les seves Sesrovires (síp!: no tothom so sap, però l'únic noi de l'equip del Baix Llobregat és el mismíssim Sant Esteve, i les fenomenals mosses que l'acompanyen a tot arreu són les mítiques Sesrovires, vestals impressionants que controlen a l'equip contrari - i especialment al David - amb la mirada. Una característica d'aquest equip misteriós és que tenen prohibit seure al banc durant el partit seguint les instruccions del seu Sumo Sacerdote). El partit va ser súper-mega-hiper igualat: TAN IGUALAT que a un dels sets es van acabar els números del marcador!. Tinc retratat un 30-30, però no em dóna la gana de posar la foto.


Obviament el partit del dia va ser la desigual y sin par batalla que libraron los Arenys Dimecres contra los Molinos de Viento Marítimos. Jo, com a Dimecres de baixa mèdica, m'ho vaig veure tot una mica des de fora i haig de dir que és para mi un motivo de orgullo y de honda satisfacción veure com tots els meus companys i companyes SENSE EXCEPCIÓ van fer un joc organitzat, rebent com Déu mana, col·locant de forma preciosa, i rematant com podien. (Rematant, però). M'han encantat. I més jugant contra els botxins del Marítim, gent que rezuma juventud, energía, vigor y técnica i que - tot s'ha de dir - es van comportar molt amablement permetent una mica de joc. A mi em va semblar com quan els gats cacen ratolinets i no els acaben de matar... sinò que més aviat juguen amb ells, deixen que s'escapin els pobres i atemorits rossegadors per tornar-los a atrapar en quan els pobres ratolinets es creuen vencedors del joc.... i el gat torna a deixar anar al ratolinet mentre entre dents li diu: "¡Ay que te como la colita! ¡Ay que te como la colita!". [Vaig estar observant-los i podem discutir si aquesta lliga en realitat no els va "curta - curtíssima", però el que sí és clar és que pels que no portem tantíssims anys com ells al vólei ...veure'ls jugar a caçar és una delícia].

2 comentaris:

  1. Teeo, com sempre ho has clavat. No ho podies haver expresat millor. Aquesta comparació dels gats i el pobres ratolines, s'ajusta a la perfecció. Moltes jugades es veia claríssim que eren per donar-nos joc, per dir-ho d'alguna manera, i quan sacaven per baix era més que evident.

    Però tot i això, a part d'alguns errors que no em puc perdonar, estic satisfeta del partit, lo important es jugar i passar-s'ho bé.

    Un peto molt gran per tots els volei papis.

    Cristina 13X

    ResponElimina
  2. Cris...
    I tant que t ho pots perdonar...
    Jugant i cometen errors és quan un aprèn, és així.
    És un plaer veure-us gaudir, m'encanta que un esport descobert a temps ens faci sentir tantes coses...

    Si tornessim a fer el video "què és volei papis?", hi afegiríem sentiments nous que han anat sorgint...

    ResponElimina