dissabte, 7 de juliol de 2012

La lluna més bonica del món

De vegades ve de gust un sopar simplement TRANQUIL, simplement NORMAL, on una colla d'amics es troben per parlar de coses banals i per estar junts. No sempre es pot estar a tope, no sempre s'ha de fer el gamarús: de tant en quant un soparet a la platja, rotllo picnic, al qual  només es xerra del dia a dia i es gaudeix de la companyia dels col·legues... ve de gust.
ARA BÉ: quan el sopar tranquil i normal es farceix de detalls com ara les croquetes de pollastre més fantàstiques del món, batallant al rànquing de coses bones-bones amb l'empanada Buján, amb el meló líquid, amb la xíndria tallada ultra prima, o amb els pastissos de tota mena que varen aparèixer de neveres i de capses... el sopar tranquil comença a ser especial. Si a sobre el sopar tranquil comença de forma anàrquica amb robatoris de l'Humus Sapiens, robatoris d'embotits, robatoris i robatoris de formatge... el sopar ja és, a més, diferent. Però és que si a sobre hi afegim anècdotes com ara els mil fanals que van aparèixer a sobre de les taules, el bany nocturn d'alguns valents, o la conversa nostàlgica sobre els diferents tipus de tendes de campanya que hi havia quan els voleipapis eren voleixics... el sopar ja és entranyable. I si, a més a més, quan   ja és negra nit, un ximplet crida "guaiteu l'horitzó!!!!", i apareix, com escupida pel mar, una lluna enorme, vermella, que comença a enfilar-se al cel pel darrera de les xarxes de volei que tenim allà posades (té collons, la cosa), aleshores el sopar és... ÚNIC!!. (De fet, com tots els altres sopars que hem fet, no?).  



1 comentari:

  1. Estupenda cronica Xavi, com sempre!!!!

    Cristina 13X

    ResponElimina