dimecres, 28 de març de 2012

Vall d'Hebron A vs Arenys B (Dimecres!)



foto: queralt




foto: 8
Una mica de negre i una altra de blanc. Un polsim d'optimisme, unes gotes de coratge i moltes ganes de treballar allò que a cadascú se li ressisteix. Un pavelló Olímpic que encara no ha descobert la nostra essència. Masses baixes i boniques incorporacions... Una defensa espectacular, i espectacularment una pilota a la xarxa. Un teva meva que cau al terra, una rotació que desapareix al cap d'algú, una xarxa massa alta o una línea de fons que al disposar-nos a sacar sembla separada per milers de quilòmetres del camp contrari, i aquell jugador que amb les mans tan ben col·locades bloquejava una i altra vegada aquells remats...quan es cridava era molt fort, tanmateix sovint baixàvem el cap. Demanen temps mort i hi comencem a creure, però aquell servei ens fa petits. I... petits però valents esperem la propera batalla.


By Queralt






dimarts, 27 de març de 2012

Arenys A vs Vall Hebron B


No només ens havien avançat l'hora aquella matinada, la meva imaginació volava i per uns instants vaig creure que el avenç havia estat també en la meva capacitat per saltar, o en la meva alçada, havia crescut?. No m'ho podia creure: pista central del pavelló muntada, comencem a escalfar i oh miracle!, al saltar per la batuda i per fer els blocs el meu braç sobrepassava la xaraxa !!!......, poc va durar l'il·lusió, acabaven d'entrenar els benjamins i la xaraxa encara estava a l'alçada que corresponia a nens de 8 i 9 anys, però per un moment.....

De seguida es va omplir la pista, per una banda l'equip verd, a l'altre banda l'equip negre, color pressagi del que ens esperava, perque si be no eren la canalla que acabava de marxar, si la mitjana d'edat del nostre equip encara més cap el 5 (Oi Agustí ?), la de l'equip rival encarava més cap el 2.

El joc va començar i el més extrany de tot era el silenci. A les grades no hi havia gairebé ningú. La coincidència amb una festa a l'escola va fer que els nostres supporters no puguessin gaudir de l'espectacle, perquè ho va ser. La Torre de Babel que havíem viscut el l'ultim partit no es va repetir, parlàvem, ens comunicàvem i a més en el mateix idioma. I a sobre, cumpliem majoritàriament amb les nostres posicions, Vamos que podríem dir aquest cop allò de que “Progresa adecuadamente”, esperem mantenir-nos en la linea.

Vam perdre sí, però vam perdre tan a gust!!, vull pensar que la benevolència que vaig demanar a algun dels seus components abans de començar el partit no va ser escoltada, “si us plau Vall d'Hebron B, digueu-nos que us vàreu deixar la pell”, així el gust serà més gran: Jugades increibles, recuperacions de boles inimaginables antaño, posicions molt acceptables, algunes errades per part nostre, què hi farem ja n'aprendrem i molt encert per part d'ells, us felicitem.

By Brotedesoja.

diumenge, 11 de març de 2012

Arenys vs Arenys (o Dimecres vs Sinera)

Jugar a casa és agradable. Fer-ho en família encara ho és més. No havíem jugat mai contre els del Sinera i, la veritat, ha estat una sorpresa en més d'un sentit: hem descobert que qui menys ens pensàvem TAMBÉ porta a la sang el verí del volei; hem vist alegria; hem vist jugades genials. Però hem vist, sobre tot, prosopopeya. Alguna diferència, sí, sobre si eren dits o dobles, si a dins o a fora, però al final s'ha imposat el "va, tira que tenim ganes de jugar". Fins i tot al final ni vam canviar de camp!. Esperit voleipapis!.

Al final vam guanyar els de l'Arenys B (o dimecres). Fet extraordinari, únic, dicho sea de paso. I quan sortia algú em va dir "no estas content?: heu guanyat!". I durant la tarda em va venir al cap un passatge del llibre "El temor de un hombre sabio", i que reflecteix perfectament el que jo penso:

- Mira eso. ¿Por qué iba a querer ganar la partida?
Miré el tablero
- ¿El objetivo no es ganar? - pregunté.
- El objetivo - dijo Brendon solemnemente - es jugar una hermosa partida. ¿Qué interés podría tener yo en ganar una partida que no fuese hermosa?.

diumenge, 4 de març de 2012

Arenys A vs Vall Hebron.

Un partit raro. Un día raro. Estrany. Distint. Estava tothom com amb son, ulls inflats. El pavelló estava ple de gent que feien un soroll gens musical. El partit va ser, vist des de les grades, un partit de mantega treta de la nevera, una compota de pera. Una foto de família ràpida al principi. Els d'Arenys, perdent els sets un darrera l'altre de forma peculiaríssima. A en Teeo no li va sortir ni una foto decent, totes mogudes, totes rares. En acabar el partit tothom (los de aquí, los de allí) va desaparèixer por arte de birlibirloque fins el punt que si no for per la Meri que llamó al orden a los allí presentes la pista encara ara seguiria muntada.

Hi ha dies que las ranas se meten con las chías. (Que deia la meva abuelita).