diumenge, 5 de febrer de 2012

Arenys A vs Eduvólei

Diu la llegenda que aquell dia d'aquell any l'Onada de Fred va baixar de Sibèria amb l'únic objectiu de paralitzar el món congelant les coses i els esperits. I és per això que va glaçar carreteres, va fer malbé els cotxes, va rebentar canonades, va tornar en crosta la superfície dels llacs i dels rius. I quan l'Onada de Fred pensava que per fi ho havia aconseguit i que així es podria establir allà per sempre més... quan pensava tot això sentí que alguna cosa no rutllava com ella s'esperava. Buscà i buscà fins que a l'Ametlla va sentir crits sortint d'un pavelló esportiu.

No podia pas ser: FEIA MOLT DE FRED. (Què hi feia tota aquella gent allà dins?).

Aleshores mirà pels finestrals i va poder veure a dos grups de persones, uns de verd, els altres de negre, jugant un partit de volei. Era un fet tan extraordinari que hi hagués un partit en aquestes condicions tèrmiques tan dures que el va voler contemplar des del carrer. El transcurs del joc va ser un pèl estrany, peculiar, sui generis. Amunt els uns, avall els altres, i després amunt els altres i avall els uns. Tenia la sensació d'estar mirant una una peculiar muntanya russa. El set que més li va agradar va ser el tie break, especialment la segona part, on va ser quan de debó tots dos equips es van emocionar i s'hi van deixar la pell, celebrant els punts com manen las Reales Ordenanzas, anant a per totes les boles. Els d'Arenys hi van guanyar, però podien haver-ho fet els d'Eduvólei. Coses del tie break.

L'onada de fred va saber apreciar un arbitratge seriós i de llibre, un magatzem de material endreçat fins a l'insult, uns equips ben avinguts, i especialment a un senyor amb bigoti que tractava tan bé i amb tant de carinyo als lesionats dels quals es feia càrrec que totom desitjava torçar-se un peu, fer-se un tall, mossegar-se la llengua... el que fos per poder caure a aquelles mans expertes i sàbies. Va ser, però, quan va veure l'afició de tots dos equips allà, tapada amb mantes, amb gorros, amb un sac de dormir... aplaudint i donant suport als seus equips... va ser aleshores quan veritablement es va adonar que no ho va poder congelar tot. I va ser per aquella raó i no per cap altra que l'Onada de Fred, deprimida i derrotada, va retirar-se de nou a Sibèria, de on no va tornar fins passats mots i molts anys.

(Voleipapis d'Arenys de Mar dóna les gràcies als amics de l'Ametlla per la seva calorosa acollida)

3 comentaris:

  1. En el vídeo surts tota l'estona aplaudint, patint i vivint el partit...Xavi, ets un malalt del vòlei!!! i el vòlei papis no seria el que és sense tú!!!
    MUUUUUUUAAAAAAAAAAAAK

    Meri

    ResponElimina
  2. Sí que fotia fresqueta, sí!!!, de fet jo tiritava tant i tant que l'Agustí C. quan col·locava,em veia duplicada en posició 1 i 4 alhora........

    Moni

    ResponElimina