diumenge, 26 de febrer de 2012

Eduvólei vs Arenys B

Alegria. Tensió. Embolic. Derrota. Victòria (d'ells, obviament). Dignitat. Amistat. Gana. Caliu. "Pistatxo" (sí, sí, ja sé, és "festuc": però a mi m'agrada dir color "pistatxo", i no color "festuc": vale??). Arbitratge. Taz. Tapes. Sandokan. Somriures. Quarts de dues de la matinada.

Petons.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Tarda de vinagre i de sucre

Imagineu que us parlen d'un plat deliciós, fet amb els més delicats ingredients. Imagineu que qui us ho explica l'ha tastat i descriu l'experiència tancant els ulls, mossegant-se intensament el llavi inferior al temps que diu "mmmmmmm".

Imagineu que TENIU GANA.

Imagineu que us posen el plat just al vostre davant, a tocar de la punteta dels dits. I que un àngel apareix volant i us diu: És vostre, només heu de picar de mans i el podeu agafar. L'àngel és benevolent perquè el repte sembla fàcil. I quan aneu a obeir les agradabilíssimes ordres angelicals us trobeu a vosaltres mateixos... no picant de mans... sinò ballant una jota. En aquell precís i horrible moment passen tres coses alhora: una, el plat deliciós desapareix; dues, l'àngel es queda amb la boca oberta; tres, els que teníem la boca feta d'aigua pensant en assaborir aquell manà celestial no ens ho podíem creure. Els dimoniets ens van fer 10 punts del quart set un rera un altre.

I SEGUIM TENINT GANA. (Jolines).

Els dimoniets i les dimonietes es van portar collonudament. Fixeu-vos: quan va acabar el partit en comptes de tornar als seus infernets particulars, plens de foc i de temperatura agradables, ens van acompanyar a un bar de Dorsius (o Canyamars?) on una dona agradabilíssima ens va servir amb carinyo i amor un berenar per 19 persones i els seus corresponents nens, nenes, diablets i diabletes. Al còmput incloc els seguidors de l'Arenys X que ens van animar fins al final i als que vull dedicar aquesta entrada.
L'elefant surt: us ho vaig prometre.


[Saps dimoniet? em va agradar abraçar-te quan ens vam dir adéu. I... sí: definitivament ningú millor que vosaltres per haver-nos ensenyat que els partits es guanyen a base de barallar-se per cada pilota, cada jugada. Com molt bé ha dit l'Alfonso... no hem perdut: heu guanyat! I ens alegrem molt i molt per vosaltres. Y mucho ojito... que hi haurà REVANCHA!]

divendres, 10 de febrer de 2012

Dimecres sercemiD

Quantes coses i què bones!!! !!!senob èuq i sesoc setnauQ



Ja ja ja ja ja aj aj aj aj aJ

diumenge, 5 de febrer de 2012

Arenys A vs Eduvólei

Diu la llegenda que aquell dia d'aquell any l'Onada de Fred va baixar de Sibèria amb l'únic objectiu de paralitzar el món congelant les coses i els esperits. I és per això que va glaçar carreteres, va fer malbé els cotxes, va rebentar canonades, va tornar en crosta la superfície dels llacs i dels rius. I quan l'Onada de Fred pensava que per fi ho havia aconseguit i que així es podria establir allà per sempre més... quan pensava tot això sentí que alguna cosa no rutllava com ella s'esperava. Buscà i buscà fins que a l'Ametlla va sentir crits sortint d'un pavelló esportiu.

No podia pas ser: FEIA MOLT DE FRED. (Què hi feia tota aquella gent allà dins?).

Aleshores mirà pels finestrals i va poder veure a dos grups de persones, uns de verd, els altres de negre, jugant un partit de volei. Era un fet tan extraordinari que hi hagués un partit en aquestes condicions tèrmiques tan dures que el va voler contemplar des del carrer. El transcurs del joc va ser un pèl estrany, peculiar, sui generis. Amunt els uns, avall els altres, i després amunt els altres i avall els uns. Tenia la sensació d'estar mirant una una peculiar muntanya russa. El set que més li va agradar va ser el tie break, especialment la segona part, on va ser quan de debó tots dos equips es van emocionar i s'hi van deixar la pell, celebrant els punts com manen las Reales Ordenanzas, anant a per totes les boles. Els d'Arenys hi van guanyar, però podien haver-ho fet els d'Eduvólei. Coses del tie break.

L'onada de fred va saber apreciar un arbitratge seriós i de llibre, un magatzem de material endreçat fins a l'insult, uns equips ben avinguts, i especialment a un senyor amb bigoti que tractava tan bé i amb tant de carinyo als lesionats dels quals es feia càrrec que totom desitjava torçar-se un peu, fer-se un tall, mossegar-se la llengua... el que fos per poder caure a aquelles mans expertes i sàbies. Va ser, però, quan va veure l'afició de tots dos equips allà, tapada amb mantes, amb gorros, amb un sac de dormir... aplaudint i donant suport als seus equips... va ser aleshores quan veritablement es va adonar que no ho va poder congelar tot. I va ser per aquella raó i no per cap altra que l'Onada de Fred, deprimida i derrotada, va retirar-se de nou a Sibèria, de on no va tornar fins passats mots i molts anys.

(Voleipapis d'Arenys de Mar dóna les gràcies als amics de l'Ametlla per la seva calorosa acollida)