dissabte, 1 de desembre de 2012

Convocatòria

Voleipapis vol fer un cop de ma al Petit Gran Repte (www.elpetitgranrepte.com), iniciativa en favor de l'Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA), malaltia degenerativa i de moment sense cura de la qual una companya de Voleipapis ha estat diagnosticada.

La forma com vol fer un cop de ma és organitzant El Petit Gran Torneig, al qual 12 equips de Vòlei Veterans Amateur s'enfrontaran entre ells amb la (típica, encomanadissa) alegria que caracteritza a tots els Voleipapis.

El Petit Gran Torneig serà oficialment presentat al Centre Cultural Calisay, a Arenys de Mar, dilluns 10 de Desembre a les 20:30h a la Sala Josep Ma Arnau.

Us hi esperem!

Voleipapis.-

diumenge, 11 de novembre de 2012

¡Ay que te como la colita!

Quan Júpiter es juxtaposa a Mercuri a Arenys passen coses bones. Jo no sé si ahir aquest ordre celestial era el que hi havia, però a Aranys van passat moltes coses. I totes bones.

En primer lloc, l'Arenys Dilluns (em nego en rodó a dir-li "A", són i seran Dilluns), l'Arenys Dilluns van guanyar als Granollers Pies Blaus per 3 - 1. El partit va ser maco de veure, llàstima que les ganes de l'Esther van perdre el seu particular partit contra l'avaria que tenia a l'articulació carpo-metacarpiana i no va poder jugar. Però l'Esther no es va enfadar per això i va invocar al Déu Almaltiempobuenacara, que la va acollir amorós al si dels seus braços omnipotents. I és que no val la pena enfadar-se: ni per no poder jugar, ni per un cregui que el joc no va com hauria d'anar. No val la pena.

El tercer partit de la jornada va ser de l'Arenys Dilluncres (que entrenen dimarts), que va guanyar també per 3-1 a Sant Esteve i les seves Sesrovires (síp!: no tothom so sap, però l'únic noi de l'equip del Baix Llobregat és el mismíssim Sant Esteve, i les fenomenals mosses que l'acompanyen a tot arreu són les mítiques Sesrovires, vestals impressionants que controlen a l'equip contrari - i especialment al David - amb la mirada. Una característica d'aquest equip misteriós és que tenen prohibit seure al banc durant el partit seguint les instruccions del seu Sumo Sacerdote). El partit va ser súper-mega-hiper igualat: TAN IGUALAT que a un dels sets es van acabar els números del marcador!. Tinc retratat un 30-30, però no em dóna la gana de posar la foto.


Obviament el partit del dia va ser la desigual y sin par batalla que libraron los Arenys Dimecres contra los Molinos de Viento Marítimos. Jo, com a Dimecres de baixa mèdica, m'ho vaig veure tot una mica des de fora i haig de dir que és para mi un motivo de orgullo y de honda satisfacción veure com tots els meus companys i companyes SENSE EXCEPCIÓ van fer un joc organitzat, rebent com Déu mana, col·locant de forma preciosa, i rematant com podien. (Rematant, però). M'han encantat. I més jugant contra els botxins del Marítim, gent que rezuma juventud, energía, vigor y técnica i que - tot s'ha de dir - es van comportar molt amablement permetent una mica de joc. A mi em va semblar com quan els gats cacen ratolinets i no els acaben de matar... sinò que més aviat juguen amb ells, deixen que s'escapin els pobres i atemorits rossegadors per tornar-los a atrapar en quan els pobres ratolinets es creuen vencedors del joc.... i el gat torna a deixar anar al ratolinet mentre entre dents li diu: "¡Ay que te como la colita! ¡Ay que te como la colita!". [Vaig estar observant-los i podem discutir si aquesta lliga en realitat no els va "curta - curtíssima", però el que sí és clar és que pels que no portem tantíssims anys com ells al vólei ...veure'ls jugar a caçar és una delícia].

dijous, 1 de novembre de 2012

Primera jornada!

Les medecines em produeixen una certa borratxera, un acolocamiento que em fan venir ganes de fer nones nonetes. Diuen que la millor forma de vèncer la temptació és deixant-se emportar per la mateixa. I "ni cort ni peresós" vaig permetre a les meves persianetes que tanquéssin barraca: i em vaig introduir a un somni. 

Vaig somiar amb el que somien tots els homes del món: amb cotxes vells i atrotinats, amb els discursos de Nadal de Sa Majestat, amb dones extremadament vestides i recatades. I mentre el somni anava fent, la meva Blackberry (de la quan no em separo ni en somnis) em va fer "ping ping ping". Un missatge: un missatge de la Meri. I el missatge deia així:

T envio fotos dels tres partits d aquest cap de setmana:
Dissabte 12h: epia blau-dimecres (2-3)
Dissabte 18h: eduvolei-dilluns (1-4)
Diumenge 11h: marítim-dilluncres (3-0)

Quin missatge tan extrany!. Els Dimecres guanyant??. Els Eduvólei jugant a les 6 de la tarda? Els dilluncres i marítim jugant només tres sets? M'encanta somiar.





dijous, 4 d’octubre de 2012

Nova temporada!

Estimats tots. Efectivament, ha començat una nova temporada. Una temporada que serà molt millor que les temporades anteriors: perquè així ho volem, perquè ens ve de gust veure el got mig ple... d'un bon vi. Voleipapis... quantes coses... i què bones!.

Un equipet nou, tot just tret de la capsa. 

dissabte, 7 de juliol de 2012

La lluna més bonica del món

De vegades ve de gust un sopar simplement TRANQUIL, simplement NORMAL, on una colla d'amics es troben per parlar de coses banals i per estar junts. No sempre es pot estar a tope, no sempre s'ha de fer el gamarús: de tant en quant un soparet a la platja, rotllo picnic, al qual  només es xerra del dia a dia i es gaudeix de la companyia dels col·legues... ve de gust.
ARA BÉ: quan el sopar tranquil i normal es farceix de detalls com ara les croquetes de pollastre més fantàstiques del món, batallant al rànquing de coses bones-bones amb l'empanada Buján, amb el meló líquid, amb la xíndria tallada ultra prima, o amb els pastissos de tota mena que varen aparèixer de neveres i de capses... el sopar tranquil comença a ser especial. Si a sobre el sopar tranquil comença de forma anàrquica amb robatoris de l'Humus Sapiens, robatoris d'embotits, robatoris i robatoris de formatge... el sopar ja és, a més, diferent. Però és que si a sobre hi afegim anècdotes com ara els mil fanals que van aparèixer a sobre de les taules, el bany nocturn d'alguns valents, o la conversa nostàlgica sobre els diferents tipus de tendes de campanya que hi havia quan els voleipapis eren voleixics... el sopar ja és entranyable. I si, a més a més, quan   ja és negra nit, un ximplet crida "guaiteu l'horitzó!!!!", i apareix, com escupida pel mar, una lluna enorme, vermella, que comença a enfilar-se al cel pel darrera de les xarxes de volei que tenim allà posades (té collons, la cosa), aleshores el sopar és... ÚNIC!!. (De fet, com tots els altres sopars que hem fet, no?).  



dilluns, 18 de juny de 2012

Gran Final (de temporada)



2011. Festa. Entrenaments. Dilluncres. Dilluns + Dimecres. De fred glacial a calor subtropical. Lesions. Primer partit guanyat. Immensa lliga de veterans. Caps de setmana deputocul. Genolleres i sabatilles noves. Dinars, barbacoa, berenars, sopars. Deaquiparallá. Suant, suor, suats. Videos, fotos, teatre. Bastons contra biberons. Francis. Somriures. Mandra. A quina hora dius que ens hem de despertar un altre diumenge?. Emprenyades. Públic incondicional. Trípode + càmara de video amb sorpresitas. Macramé versus fil. Cumples. Mujeres-hombre. 2012.

Sabem què volem. Volem Voleipapis. I Voleipapis, serà. Voleipapis serà.

dilluns, 4 de juny de 2012

II Torneig Internacional Voleipapis

La meva homilia d'avui versarà sobre un tema que, d'entrada, pot semblar atípic, curiós. Sui géneris. Perquè avui parlaré de l'amor.

"Què és l'amor?". És una pregunta que tots ens fem a diari moltes vegades. És difícil viure amb el neguit de no saber definir de forma breu el que aquestes quatre lletres expressen. Us heu fixat mai que si les combinem de forma diferent tenen un significat absolutament distint?: AMOR i MORA, no són el mateix. A que no?. Ni ROMA, ciutat plena de pedres. Ni OMAR, que és un nom propi subsaharià. RMAO no vol dir absolutament res. Podem definir una mora, podem dir què és Roma. Podem dir qui es diu Omar, o que Rmao és una no-paraula. Però amor, amor, amor... 

Estimats. Què és l'amor?. En David, del Sabadell, m'ho comentava avui. "Teeo: tu què creus que és l'amor?". I el parell de bessonetes imparables de l'Almendra també em van aturar a un passadís dels vestuaris, davant dels vàters, per preguntar-me: "Teeo, què és l'amor?". Els estimats tronkitos de Granollers ja no criden allò de "tronkito va!!!!": criden "què és l'amor?". I us confesso del el Donjo, del Sinera, avui estava moix, fent-se la mateixa pregunta: ho he vist con mis impropios ojos. I la Bel, i el Carlos, i en Jordi. I en Manel. Tots amb el mateix interrogant penjant a sobre dels seus caparronets.

L'amor no es pot definir. Diuen que només es pot sentir. No és cert. L'amor es pot observar. El voleu veure?

dimecres, 30 de maig de 2012

Las mujeres - hombre

Hola a tots!. Ahir a l'entremament nocturn amb la Meri vam FLIPAR. Recordeu?: va dir que hi hauria equips de dones, equips de nois, i equips de nois amb alguna "noia-home".

I vam sentir por. No era la calor la que ens feia suar. Era el terror.

I al final de tot, a quarts de dotze de la nit, vaig observar que la Meri es quedava la darrera al Pave. I la vaig seguir, aviam a on anava: volia saber per què s'endinsava a la nit, al bosc.  Anava amb una bossa plena de chuletas i huesos, cap a una vinya que hi ha a la vora. No m'hi vaig acostar més... i vaig filmar això. No s'hi veu res... però el so és esfereïdor. ESCALOFRIANTE. (Allà alimenta a les dones - home ...)


diumenge, 27 de maig de 2012

Martorell vs Arenys A



Fins el dia d'avui sempre s'havien fet cròniques del que fan els jugadors, del que passa a la pista. De marcadors. De viatges. D'àrbitres puntillosos i d'entrenadors txintxosos. D'instal·lacions. (I fins i tot d'algunes memorables barbacoes, d'ocasionals i espectaculars farres descafeïnades).

Avui, però, serà del tot diferent. He girat la càmara 180º... i què he vist a Martorell?: una ESPECTACULAR afició. Sensacional. Brutal. Alegre i vistosa. Sorollosa. I, sobre tot, INCONDICIONAL. Animant al seu equip passés el que passsés, tant si passaven pel davant com si s'ho miraven tot des de la cua del marcador. I això aplica tant als amics i amigues del Martorell com al nombrosíssim seguici dels d'Arenys!

(Torno a girar la càmara, 180º, i ara hi veig la pista: tots dos equips han jugat força bé, tot i que l'Arenys és l'aquip que es du avui el triomf (0-3). M'ha agradat especialment dels d'Arenys un Paco especialment inspirat, i un Carles que ho carlificava tot; del Martorell em quedo amb l'August (no sé com es diu el cinc, així que el batejo), amb uns blocs que metían miedo; i amb l'Anna (d'aquesta mossa recordo el nom però no el número), amb uns tremebundos saques i un control de la pilota sensacional)

Apali!: fins a l'Ametlla!!

dijous, 24 de maig de 2012

Tanti auguri Pam!

VoleiPapis és peculiaritat. I alegria. Algú ho dubta? Avui celebrem aniversaris els del dimecres!


dilluns, 21 de maig de 2012

Sant Esteve vs Arenys B. El Clímax.

Sensació de flotar. Volar. Clímax. Èxtasi.
Impressionant. Impressionant. Quina millor forma de finalitzar una temporada que guanyant un partit?. Pels coneixedors de la trajectòria dels del Voleipapis Dimecres sabreu que fins el diumenge passat no vam poder sortir vencedors de cap enfrontament. Bé: som conscients de que el que importa no és guanyar, sinò participar, passar-ho bé, etc, etc etc. Però si a sobre es guanya... "miel sobre hojuelas". No sóc capaç de transmetre el que vull transmetre. Donc, doncs, la paraula als estimats companys que hi eren allà.


Doncs sí, els dimecres hem guanyat el nostre primer partit, llàstima que la lliga s'hagi acabat, ara que haviem trobat la manera de rematar els partits. (Vuit).


Moltíssimes felicitats a l’equip de dimecres!!!!! Va ser un partit molt intens i molt ben lluitat, recordo sobretot les vostres cares de petiment i esforç fins l’últim punt,i la veritat és que ja era hora, ja tocava  una victoria, i aquesta ha sigut ben merescuda. (Flor De Azahar) 


Va ser un partit molt maco, molt igualat i molt emocionant. També vaig passar bastants nervis al final però finalment varem aconseguir la nostra victoria. La sensació d'haver guanyat es sensacional, a veure quan ho podem tornar a repetir. Felicitats equip "X" i a tots els que ens vau acompanyar i animar fins els final. (Bona Sort).


La veritat es q va ser un partit molt emocionant i com ben dius tú fins ultim segon,veus com mica en mica els teus esfor¢os serveixem  per que finalment arribi aquell día tan esperat  ,ja hem trencat la barrera ara ja podemmnm equip del dimecresssss. (Querubín).

Campeones, campeones!!!! Por fin ho hem aconseguit!!! Hem guanyat un partit!!! Gracies a tots, els que hi eren i els que no hi eren que estic segura que estaban amb nosaltres amb el pensament i amb el cor :) FORÇA DIMECRES X. (APM).

dijous, 10 de maig de 2012

La cámara te quiere...


Sessió fotogràfica amb quatre bellíssimes models. Del dimecres. Naturalment. Bellissimes. Precioses. Sensuals. Numismàtiques. Espectaculars. Pneumàtiques. Psicotròpiques. En resum: BRUTALS.

dimarts, 8 de maig de 2012

Entrenaments de maig

Entrem a la recta final de la temporada i la Meri ens ha preparat una bateria d'entrenaments :-)


I el que és millor el 3 de juny tindrem el 2n torneig de VETERANS guardeu la data

diumenge, 22 d’abril de 2012

Màgia.

Estàs a un bar. Estàs a un bar bussejant una conversa interessant acompanyat per algú estimat quan de cop i volta alguna cosa passa. Tot queda en silenci. Mutis. Alces el cap i veus un munt de persones que et somriuen, et miren. Sents un no-sé-què que t'atravessa. Apareix una bossa de paper marró, et diuen "mira", et diuen "és per tú". L'obres. Un petit príncep, enorme, gros, pesat. Per què em costa alçar-lo tant?. M'encanta. L'obro. És un d'aquells que quan passes una pàgina es desplega un enorme escenari al teu davant. Genial. Alço un altre cop la vista: somriures. Molts!. Una veu per l'esquerra em diu: "mira què hi posa a les contres".

Un munt de coses maques, precioses dedicatòries. Impressionants. El meu cor encara està estabornit.

Els grans diuen que la màgia no existeix. Mentida. Jo, que sóc gran, us asseguro que la màgia existeix: la màgia - per si no ho sabíeu - és alló capaç de tranportar-te al món del que sembla impossible... i es pot fer amb paraules. Sí que existeix la màgia sí. I els mags. Els mags com vosaltres.

dimecres, 28 de març de 2012

Vall d'Hebron A vs Arenys B (Dimecres!)



foto: queralt




foto: 8
Una mica de negre i una altra de blanc. Un polsim d'optimisme, unes gotes de coratge i moltes ganes de treballar allò que a cadascú se li ressisteix. Un pavelló Olímpic que encara no ha descobert la nostra essència. Masses baixes i boniques incorporacions... Una defensa espectacular, i espectacularment una pilota a la xarxa. Un teva meva que cau al terra, una rotació que desapareix al cap d'algú, una xarxa massa alta o una línea de fons que al disposar-nos a sacar sembla separada per milers de quilòmetres del camp contrari, i aquell jugador que amb les mans tan ben col·locades bloquejava una i altra vegada aquells remats...quan es cridava era molt fort, tanmateix sovint baixàvem el cap. Demanen temps mort i hi comencem a creure, però aquell servei ens fa petits. I... petits però valents esperem la propera batalla.


By Queralt






dimarts, 27 de març de 2012

Arenys A vs Vall Hebron B


No només ens havien avançat l'hora aquella matinada, la meva imaginació volava i per uns instants vaig creure que el avenç havia estat també en la meva capacitat per saltar, o en la meva alçada, havia crescut?. No m'ho podia creure: pista central del pavelló muntada, comencem a escalfar i oh miracle!, al saltar per la batuda i per fer els blocs el meu braç sobrepassava la xaraxa !!!......, poc va durar l'il·lusió, acabaven d'entrenar els benjamins i la xaraxa encara estava a l'alçada que corresponia a nens de 8 i 9 anys, però per un moment.....

De seguida es va omplir la pista, per una banda l'equip verd, a l'altre banda l'equip negre, color pressagi del que ens esperava, perque si be no eren la canalla que acabava de marxar, si la mitjana d'edat del nostre equip encara més cap el 5 (Oi Agustí ?), la de l'equip rival encarava més cap el 2.

El joc va començar i el més extrany de tot era el silenci. A les grades no hi havia gairebé ningú. La coincidència amb una festa a l'escola va fer que els nostres supporters no puguessin gaudir de l'espectacle, perquè ho va ser. La Torre de Babel que havíem viscut el l'ultim partit no es va repetir, parlàvem, ens comunicàvem i a més en el mateix idioma. I a sobre, cumpliem majoritàriament amb les nostres posicions, Vamos que podríem dir aquest cop allò de que “Progresa adecuadamente”, esperem mantenir-nos en la linea.

Vam perdre sí, però vam perdre tan a gust!!, vull pensar que la benevolència que vaig demanar a algun dels seus components abans de començar el partit no va ser escoltada, “si us plau Vall d'Hebron B, digueu-nos que us vàreu deixar la pell”, així el gust serà més gran: Jugades increibles, recuperacions de boles inimaginables antaño, posicions molt acceptables, algunes errades per part nostre, què hi farem ja n'aprendrem i molt encert per part d'ells, us felicitem.

By Brotedesoja.

diumenge, 11 de març de 2012

Arenys vs Arenys (o Dimecres vs Sinera)

Jugar a casa és agradable. Fer-ho en família encara ho és més. No havíem jugat mai contre els del Sinera i, la veritat, ha estat una sorpresa en més d'un sentit: hem descobert que qui menys ens pensàvem TAMBÉ porta a la sang el verí del volei; hem vist alegria; hem vist jugades genials. Però hem vist, sobre tot, prosopopeya. Alguna diferència, sí, sobre si eren dits o dobles, si a dins o a fora, però al final s'ha imposat el "va, tira que tenim ganes de jugar". Fins i tot al final ni vam canviar de camp!. Esperit voleipapis!.

Al final vam guanyar els de l'Arenys B (o dimecres). Fet extraordinari, únic, dicho sea de paso. I quan sortia algú em va dir "no estas content?: heu guanyat!". I durant la tarda em va venir al cap un passatge del llibre "El temor de un hombre sabio", i que reflecteix perfectament el que jo penso:

- Mira eso. ¿Por qué iba a querer ganar la partida?
Miré el tablero
- ¿El objetivo no es ganar? - pregunté.
- El objetivo - dijo Brendon solemnemente - es jugar una hermosa partida. ¿Qué interés podría tener yo en ganar una partida que no fuese hermosa?.

diumenge, 4 de març de 2012

Arenys A vs Vall Hebron.

Un partit raro. Un día raro. Estrany. Distint. Estava tothom com amb son, ulls inflats. El pavelló estava ple de gent que feien un soroll gens musical. El partit va ser, vist des de les grades, un partit de mantega treta de la nevera, una compota de pera. Una foto de família ràpida al principi. Els d'Arenys, perdent els sets un darrera l'altre de forma peculiaríssima. A en Teeo no li va sortir ni una foto decent, totes mogudes, totes rares. En acabar el partit tothom (los de aquí, los de allí) va desaparèixer por arte de birlibirloque fins el punt que si no for per la Meri que llamó al orden a los allí presentes la pista encara ara seguiria muntada.

Hi ha dies que las ranas se meten con las chías. (Que deia la meva abuelita).

diumenge, 26 de febrer de 2012

Eduvólei vs Arenys B

Alegria. Tensió. Embolic. Derrota. Victòria (d'ells, obviament). Dignitat. Amistat. Gana. Caliu. "Pistatxo" (sí, sí, ja sé, és "festuc": però a mi m'agrada dir color "pistatxo", i no color "festuc": vale??). Arbitratge. Taz. Tapes. Sandokan. Somriures. Quarts de dues de la matinada.

Petons.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Tarda de vinagre i de sucre

Imagineu que us parlen d'un plat deliciós, fet amb els més delicats ingredients. Imagineu que qui us ho explica l'ha tastat i descriu l'experiència tancant els ulls, mossegant-se intensament el llavi inferior al temps que diu "mmmmmmm".

Imagineu que TENIU GANA.

Imagineu que us posen el plat just al vostre davant, a tocar de la punteta dels dits. I que un àngel apareix volant i us diu: És vostre, només heu de picar de mans i el podeu agafar. L'àngel és benevolent perquè el repte sembla fàcil. I quan aneu a obeir les agradabilíssimes ordres angelicals us trobeu a vosaltres mateixos... no picant de mans... sinò ballant una jota. En aquell precís i horrible moment passen tres coses alhora: una, el plat deliciós desapareix; dues, l'àngel es queda amb la boca oberta; tres, els que teníem la boca feta d'aigua pensant en assaborir aquell manà celestial no ens ho podíem creure. Els dimoniets ens van fer 10 punts del quart set un rera un altre.

I SEGUIM TENINT GANA. (Jolines).

Els dimoniets i les dimonietes es van portar collonudament. Fixeu-vos: quan va acabar el partit en comptes de tornar als seus infernets particulars, plens de foc i de temperatura agradables, ens van acompanyar a un bar de Dorsius (o Canyamars?) on una dona agradabilíssima ens va servir amb carinyo i amor un berenar per 19 persones i els seus corresponents nens, nenes, diablets i diabletes. Al còmput incloc els seguidors de l'Arenys X que ens van animar fins al final i als que vull dedicar aquesta entrada.
L'elefant surt: us ho vaig prometre.


[Saps dimoniet? em va agradar abraçar-te quan ens vam dir adéu. I... sí: definitivament ningú millor que vosaltres per haver-nos ensenyat que els partits es guanyen a base de barallar-se per cada pilota, cada jugada. Com molt bé ha dit l'Alfonso... no hem perdut: heu guanyat! I ens alegrem molt i molt per vosaltres. Y mucho ojito... que hi haurà REVANCHA!]

divendres, 10 de febrer de 2012

Dimecres sercemiD

Quantes coses i què bones!!! !!!senob èuq i sesoc setnauQ



Ja ja ja ja ja aj aj aj aj aJ

diumenge, 5 de febrer de 2012

Arenys A vs Eduvólei

Diu la llegenda que aquell dia d'aquell any l'Onada de Fred va baixar de Sibèria amb l'únic objectiu de paralitzar el món congelant les coses i els esperits. I és per això que va glaçar carreteres, va fer malbé els cotxes, va rebentar canonades, va tornar en crosta la superfície dels llacs i dels rius. I quan l'Onada de Fred pensava que per fi ho havia aconseguit i que així es podria establir allà per sempre més... quan pensava tot això sentí que alguna cosa no rutllava com ella s'esperava. Buscà i buscà fins que a l'Ametlla va sentir crits sortint d'un pavelló esportiu.

No podia pas ser: FEIA MOLT DE FRED. (Què hi feia tota aquella gent allà dins?).

Aleshores mirà pels finestrals i va poder veure a dos grups de persones, uns de verd, els altres de negre, jugant un partit de volei. Era un fet tan extraordinari que hi hagués un partit en aquestes condicions tèrmiques tan dures que el va voler contemplar des del carrer. El transcurs del joc va ser un pèl estrany, peculiar, sui generis. Amunt els uns, avall els altres, i després amunt els altres i avall els uns. Tenia la sensació d'estar mirant una una peculiar muntanya russa. El set que més li va agradar va ser el tie break, especialment la segona part, on va ser quan de debó tots dos equips es van emocionar i s'hi van deixar la pell, celebrant els punts com manen las Reales Ordenanzas, anant a per totes les boles. Els d'Arenys hi van guanyar, però podien haver-ho fet els d'Eduvólei. Coses del tie break.

L'onada de fred va saber apreciar un arbitratge seriós i de llibre, un magatzem de material endreçat fins a l'insult, uns equips ben avinguts, i especialment a un senyor amb bigoti que tractava tan bé i amb tant de carinyo als lesionats dels quals es feia càrrec que totom desitjava torçar-se un peu, fer-se un tall, mossegar-se la llengua... el que fos per poder caure a aquelles mans expertes i sàbies. Va ser, però, quan va veure l'afició de tots dos equips allà, tapada amb mantes, amb gorros, amb un sac de dormir... aplaudint i donant suport als seus equips... va ser aleshores quan veritablement es va adonar que no ho va poder congelar tot. I va ser per aquella raó i no per cap altra que l'Onada de Fred, deprimida i derrotada, va retirar-se de nou a Sibèria, de on no va tornar fins passats mots i molts anys.

(Voleipapis d'Arenys de Mar dóna les gràcies als amics de l'Ametlla per la seva calorosa acollida)

dimarts, 31 de gener de 2012

Càmera l e n t a


L'amic David (del CN Sabadell) m'ha fet arribar aquest preciós divertimiento. Sense paraules. (Merci).

diumenge, 29 de gener de 2012

Arenys A vs Dosrius

La tarda va començar al pavelló d'Arenys, on es va organitzar la comitiva que ens va dur a Dosrius. O a Canyamars?. És Dosrius el mateix que Canyamars? Per què Canyamars està al final del que sembla un sospitós cul-de-sac?. Ens van voler enganyar miserablement?. I, sobre tot, per què?. Ens volien marejats en començar el partit?: potser era la seva arma secreta, la seva única i darrera esperança.

Entrem al pavelló de Canyamars (o potser Dosrius? encara no ho sabem) i ens trobem un infern de fred i humitat ple de persones responsables transformades en nens que es feien càrrec de tot. I aleshores d'una porta varen sortir els dimonis, de vermell, amb unes inscripcions secretes i críptiques a les samarretes: "2R". Diu Muschenbacker al seu "Catàleg de Dimonis del Marseme" que aquestes lletres volen dir "A cane muto et aqua silente cave tibi ". Terrorífic.

El partit va ser animat, entretingut. Els qui ho vam mirar des de les grades (enveja cochina, ells tenen grades i nosaltres no) ens ho vam passar bé, i sospitem que ells també. Només se sentia a una de les dimonietes de Dosrius (o Canyamars?) que deia "és que són tan grans". Sí. Els membres de l'Arenys A són enormes, i dotats d'una habilitat sobrenatural sobre la qual no va poder fer res l'equip local ni els seus maleficis infernals. (Haig de dir, off the record, que vaig consolar a la dimonieta tot dient-li "tranquila, que el dia 11 us torneu a trobar amb gent d'Arenys, amb gent més compacta, menys crescuda, però infinitament més hàbil que els que aquí hi veieu". I mirant-me als ulls i veient-se novament perduda... va seguir plorant desconsoladament. Finalment l'Arenys A va guanyar. 

(I diu la llegenda que Dosrius - o Canyamars?- és un lloc tan sumament humit perquè està habitat per dimoniets i dimonietes que mai no plaren de plorar i d'omplir les seves infernals terres de llàgrimes pensant que res no poden fer contra els d'Arenys).

2R's!!: ens ha agradat molt estar amb vosaltres, sou macos i simpàtics, i ens ho hem passat d'alló més bé estant amb vosaltres. Tenim ganes de tornar-vos a veure!. Una abraçada en nom de tots els d'Arenys!.

dilluns, 23 de gener de 2012

Arenys B vs CN Sabadell

Una altra jornada FANTÀSTICA per molts i diferents motius. Ens les vam veure amb un equip simpatiquíssim. Fair play tota l'estona. Els de Sabadell es van dur de record una victòria guanyada a pols però que no vam regalar els Arenyencs: els del dimecres creiem que aquest ha estat el nostre millor partit amb diferència, tant tècnicament com a nivell de concentració i d'ALEGRIA, i això s'ha reflectit al resultat. Tots els punts celebrats com cal, totes les pilotes lluitades. Potser al darrer set vam perdre el ritme.

Després del partidet ens vam regalar la mútua companyia a una espècie de pícnic que vam fer aquesta vegada a La Vinya de les Meravelles (gràcies, per cert, als Nadal). Bon dinar, millors converses i al final de tot ens vam entretenir ballant unes muiñeires (de les quals hi haurà l'oportuna entrada més endevant).

Ens hem quedat amb ganes de més: serà al juny a la trobada a l'Ametlla. Tot i així, gent del Sabadell, aquí teniu casa vostra!!.
 

dijous, 19 de gener de 2012

Il·lusió esportiva en estat PUR

Aquest video d'un equip de nens (molt petits)  il·lustra PERFECTÍSSIMAMENT la il·lusió que hi ha darrera de VoleiPapis. De fet... de fet, de vegades penso que nosaltres sovint sóm nens a dins de cossos que ens van massa grans, massa vells.